De la DANA a la reconstrucció {també} de la vida col·lectiva

El temps s'ha quedat detingut en el fatídic 29 d'octubre de 2024, el dia de la gran catàstrofe. A ma casa, els calendaris i almanacs de paret, de la nevera o de la taula estan encara amb la fulla del mes d'octubre; fins i tot, en els dos blogs que gestione, en els quals es mostra el calendari d'un mes a d'altre, com es pot comprovar (canviat en desembre). 

Moltes vides perdudes i encara amb persones desaparegudes, de totes les edats i condicions socials. Després dels tres dies de dol oficial, encara sense saber quants morts i desapareguts n'hi han, el dol continua en els nostres cors. Des de xiquets menuts, truncades les seues vides, que no podran fer el trajecte cap el descobriment de la vida i el món fins a persones d'avançada edat, que després de una llarga vida plena de múltiples experiències i molts entrebancs patits, es van sense la possibilitat d'acomidar-se d'aquest món, de la manera més digna, des d'un llit a sa casa, d'un hospital o d'una residència. Quina desgràcia més gran!

I tot, per la gran negligència de no alertar quan tocava, de no prendre les mesures d'emergència en el moment adequat, responsabilitat que recau de manera plena i exclusiva en el president de la Generalitat Valenciana, com a màxima autoritat de l'Estat al nostre territori, no obstant també en la consellera corresponent i d'altres càrrecs responsables de les emergències a la Comunitat Valenciana. La pèrdua de vides humanes era evitable. Una autèntica crisi humanitària.

Com va proclamar el president Franklin R. Roosevelt sobre el 7 de desembre de 1940, l'endemà de l'atac a Pearl Harbour, la data que viurà en la infàmia, ací podem dir també que el 29 d'octubre de 2024 s'ha convertit en el dia de la gran infàmia per al poble valencià.

L'endemà de la tragèdia, l'onada de solidaritat es va desplegar de manera immediata, ocupant municipis i els seus barris, places i carrers. L'acció del govern autonòmic i central va ser prou més lenta i sense capacitat de reacció en la part més humana i compasiva. La societat civil ha anat molt més per davant que l'acció de govern. Una gran lliçó per a la història, que s'haurà de remarcar.

A la pèrdua irreparable de tantes vides humanes, moltíssima població afectada, milers i milers de damnificats han perdut les seues vivendes, els seus bens, els seus objectes plens de records, els seus negocis, els seus treballs. Devastació, desolació i, també, indignació.

Per tot arreu, hem sentit les veus esquinçadores que exclamaven: "Ho hem perdut tot". Sembla que s'ha perdut tot, un sentiment expressat i compartit amb llàgrimes. Però, no tot és irreparable, perquè la dignitat del notre poble no s'ha perdut, la dignitat del poble valencià s'ha mantingut inerme entre tanta devastació i ignomínia. I, de segur, mai ens la llevaran, com a remembrança del nostre poeta de l'Horta.

A més de les pèrdues econòmiques i materials, s'ha vist molt afectada la vida col·lectiva dels barris i dels pobles, els espais de sociabilitat i socialització, de participació ciutadana, des dels casals de joventut, cases de cultura, auditoris, llars de jubilats, poliesportius o seus de la xarxa associativa. Del nostre calendari festiu, de la trobada festiva tan aglutinadora, no sabem ni quan ho podrem recuperar.

Per tant, tot el sector sociocultural també ha quedat molt tocat: associacions, entitats, institucions i empreses, estiguen ubicades en la seua trama urbana o tinguen incidència en els territoris afectats. 

Ho hem de recuperar perquè també recuperarem la seua gran capacitat terapèutica i sanadora, ja que forma part de la reparació moral que cal atorgar a les persones en la seua condició de ciutadania, més enllà de la reparació material. 

Superada la primera setmana, a dia de hui hem de posar en valor l'acció solidària del teixit associatiu sociocultural, siga local o d'altres llocs, en certa mesura tapat en la seua visibilitat per la tasca tan encomiable de voluntaris i voluntàries, dia a dia, jornada a jornada, amb eixa imatge simbòlica del pont humà de l'esperança i de la solidaritat, evocador també d'altres catàstrofes de la nostra història i de les nostres terres.

I no cal oblidar, també, la tasca tan imprescindible dels professionals dels serveis socioculturals i a la comunitat en tots els seues vessants: de l'animació sociocultural, del desenvolupament comunitari, de l'oci educatiu, de la gestió cultural i de l'educació social.

Tampoc hem d'oblidar que les comarques més afectades han sigut, històricament, el motor de les polítiques socioculturales que abarquen totes les etapes de la vida: infància, joventut, adults, persones majors.

Entre les deixalles de les cases hauríem d'haver salvat, almenys tres cadires, perquè com va expressar el gran pensador Henry David Thoreau en la seua obra Walden, a la porta de la cabanya que habitava, al costat del llac, tenia una cadira per a la soledat, el trobar-se a si mateix; dos cadires per a l'amistat, el reconeixement de l'alteritat; i tres cadires per a la societat, la construcció de l'acció col·lectiva.

La cadira és el moble que podem tindre dins de la casa i podem traure al carrer, sense cap esforç. 

Una vida en la intimitat i una vida oberta, cap al món.

A la cadira, des de la desolació i la ràbia, malgrat tot, sempre ens quedarà l'horitzó de l'esperança.  

Ricard Català Gorgues