 |
| Quaderns d'Animació núm. 42 |
PROFESSIONS DE PROXIMITAT PER A UNA CONVIVÈNCIA DIGNA
Tant l'animació sociocultural com l'educació social són, malgrat qui pese, professions de proximitat basades en la convivència en el si dels grups, la interactivitat com a detonant d'una autèntica comunicació, la confiança, l'empatia, el diàleg i el compromís amb l'altra persona. Tant una professió com l'altra naixen i es desenrotllen en el si dels grups socials, en els barris, al carrer, en la trobada interpersonal directa i interactiu.
Per això, ens fa mal, especialment quan escoltem professionals de l'educació sociocultural realitzar afirmacions del tipus: “De tant en tant les persones educadores hauríem d'eixir del despatx i mirar al nostre voltant”. O quan en ple noticiari de la televisió estatal escoltem el testimoniatge d'una jove acollida en el sistema de protecció quan, referint-se als seus educadors, afirma: “Elles i ells fan el seu treball, però en tot el procés mai trobes a ningú amb qui compartir els teus problemes i contar el que t'està passant”
I, què és el que està passant? Estem convertint unes professions que són de proximitat i confiança en unes professions burocratitzades organitzades a través de protocols, informes, avaluacions i projectes allunyats de la visibilitat i l'autèntic protagonisme dels nostres educands?
(...)
Malgrat les traves burocràtic administratives, malgrat la invisibilitat social a la qual ens sotmeten els sectors més reaccionaris de la societat neoliberal, estes professions estan vives, desenrotllen funcions essencials per a una convivència intercultural digna i constituïxen un pilar bàsic de la consolidació d'unes comunitats socials democràtiques i inclusives.
*traducció de l'original
